mercredi 16 avril 2008

La menina4

- e lo Joan aprèp de que faguèt…

- o ben se’n tornèt a l’ostal. Qu’èra tardièr e que la Joana èra ansiosa. Era pas lo primièr còp que lo Joan s’atardivia…

Se vesia plan qu’èra cansat. Jitèt lo beret sul lièch. Se tenguèt al cap de la taula lo cap entre las mans, mud. Joana se sarrèt…Per li parar l’assieta . Joan l’agachèt pas. Los enfants dins un canton gausavan pas sonque de bolegar un dèt. Ara crentavan lor paire.

- mas de que i a Joan ?

- ren, t’en faguès pas…

- mas vèsi plan que quicòm te tafura…

- ….…

- Totjorn ça même…. lo segrèt…. Mas Joan te cala pas …

-

Joana sentiguèt un gant de fèrre li sarra lo còr. Joan se calèt , los uèlhs perduts dins lo voide. L’ausissia pas. Degun lo comprenia pas. Sa quita femna li demandia d’oblidar de cercar los segrets de la natura. Sa quita femna l’escotava pas. Qu'i avia de mai important? S’enfosquèt :

-Joana te disi que ièu vòli saupre just un tròç de segrèt …Es tot…Aprèp t’apromèti que tot anira plan.

- Mas Joan ?

- A … laissas m’estar

Joana s’acantonèt a l’aiguièra. Los enfants avian jà minjat . Jogavan sens far de bruch. Defòra se podia veire una luna esblaugissenta. L’èr èra lèugier e dolç. Lo vent amanhagava los penjals cuberts de castanhals, de fraisses, de roires. Joana colquèt los enfants, sens oblidar de lor far lo poton. Li prenguèt una mièja ora. Quand se rebirèt Joan èra totjorn apiejat a la taula la tèsta entre las mans.

Lo sonèt tres còps sens qu’ausa. Levèt lo cap enfin, despenchenat, palle los uèlhs treblats coma los d’un peisse mòrt. Li soriguèt enfin, mas del dedins, e la Joana creguèt que tot aquò feniria per li passar.

Mas lo lendeman, lo subrelendeman, tornamai, seguiguèt lo cocut, la mostèla, lo rabas. Tornamai los perdèt. Oblidèt de trabalhar. Perdèt de temps. Perdèt lo manjar e lo dormir.Perdèt d'argent e de comandas. De fach perdèt la quita la santat que quicòm se demarguèt dins son èime e l'òme se metèt de desparlar.

La setmana seguenta gaitèt la volada d’una agla sus los serres. Puèi la fugida d’un tordra. Lo camin misterios de las formigas. Lo prètzfach de l’esquiròl, de la besenga o encara la passejada trufarèla de la mandra tal un trach roge pel valat, entre las matas.

Consi ne parlar de totas las bestias qu’espiguèt sens trobar cap d’una ombra de responsa per desassedar la curiositat. Pas ren ? Gaireben levat un can ensalvagit que li mostrèt lo cais quand se sarrèt de son trauc fonsut entre las raices d’un rore e que li parlèt, d’una votz enraucida …. Qu’èra pas de creire.

-De que vòls òme?

Que Joan èra desalenat … Demorèt mud… Coma estavanit. Vivia un raisve. Era pas possible Era a mand de venir fat. Un demai de luciditat li comandèt de fugir e de pas escotar ‘quela bestia pudenta cubèrta de pesolhs, de nièras, de langastas. Un còp de mai la curiositat lo trapèt ambe sas arpias. Cò que tant esperava… e que lo tuava dapassèt. Lo grand segrèt de la natura…Enfin una bèstia li respondia…

-ièu…. Començèt…. Ièu … tussèt…

-parla…. Agantèt l’autre. Que vosautres quitarètz jamai de nos secutar ?

- Que non…. ièu vòli saber lo tèu segrèt….

-A A A A A. Paure nèci….. Lo mèu segrèt….. I ten vertadièrament. ?

Lo can mitat lop se lequèt les bregas de plaser. S’i vesia las còstas, mas parlèt del fons de sa jaça escura, coma un rei en lo descarant d’un èr fièr.

-A bon e que vòls saber ‘xactament ?

Joan virèt francament vergonhos.

- lo segrèt de la natura , e lo del cocut tanben e de la mandra….

- Pas qu’aquò ? A A A se reganhèt … Menuta parpalhòl…. Cada causa en son temps. Ièu ne’n coneissi pas qu’un…. Lo mèu e lo de ma raça…

L’autre lo mespresava dubèrtament mas lo Joan rengolèt son orguèlh d’òme e bufèt..

- Oc …. Va plan…Alara lo tèu…De ta raçà ?

- Mas es perilhos sabes …. De coneisser lo segrèt….

- perilhos ?

-E Oc ….. L’ai pas jamai dich a degun…. Se t’o disi, ariscas plan de ne crebar. Gaita çò qu’arribèt al Titin de Malaval, lo truca luna de Sant Antonin que marcha de longa mitat nus, e falord, e d’unes còps en cridant coma un ase. Qu’un còp parlèt ambe una alabrèna crèsi …E veja la resulta!

- Titin ?

- Oc lo Titin…Lo falord. .Mas uèi, soi cansat, es tròp tard, qu’ai un talent que lo vèsi sautar, e nos veirem un autre còp. Parlem pauc. Quand tornas a praici ?.... Pas grèu, vèsi tot çò que cal. Escota plan, ven aqui deman de matin, ambe un boçin de mangiscla de las bonas e veiren çò que podriai plan te dire …. Que me cal consultar los patrons que se pòd pas tot dire e benlèu ges de ren.

- A la meteissa ora qu’auèi … a non de matin ….los patrons… Que tot s’emescla...

- Oc que sias oblidos paure, que senon seriai partit sus l’autre travèrs acò de Tramesaigas…

Joan se’n tornèt en mormolhant los mots de las pregarias e de reconeissança. Diu enfin li fasia sinhe. Li entredubrissia la pòrta del Segrèt. Se pòd dire que Joan tocava pas la Tèrra, non que volava lo Joan, que son cap fregava las nivols. Que los rais de solhèl li alisavan la cara li penchenavan los pelses, en mirgalhant lo cèl de belugas que rajan de rais de fuòcs esbrilhaudents. Se podia dire tanben que se sentissia coma un envejat extraordinaria, que quand se virava susprenia tota l’aucèlilha que voletejavan, pipachroge, besengua, tordre, trida, perdigalh un fum de bèstias li mostravan la rota. Tant que n’oblidèt de tornar prendre sos aplèches qu’avia daissats sus un tronc, dins la clarièra ont avia trabalhat pas sonque una oreta d’aquela matinada malastrosa ont comencèt grèuvament de perdre la cibola. Mas aquò o sabiai pas encara la Joana, la familha e que lo Joan el jamai o comprenguèt…

A l’ostal cridèt los enfants :

-calatz vos un pauc…. Qu’escoti ièu….

Al luòc d’èstre content, vaiqui que volia contunhar son raisve.

Totes de plorar. Joana reconeissia pus l’òme que la brèçava entre los auvaris o las tempèstas. A Joan li prenguèt la tissa de cridar pus fòrt que los gingolaments dels nens .

- escotatz que vos disi que lo can parla, parla …..ausissètz ?

Avia los uèlhs enlucernats, la boca entredubèrta , e bufava tal un possedat.

E de tustar del pè lo vièlh can, un epanhòl-breton , brave caçaire de son estat, ara retirat de la vida de la sauvatgina, que sol li demorava lo plaser de se recordar las perseguidas enebriantas, la cerca afoganta, puèi d’escorsar lèbres e perdigalhs, segond lo biais d’un can plan meritant, e remirat de son jove temps, e que gemegava doçament en agachant lo mèstre ambe d’uèlhs de morent, alara que tombava sus el la trica acarnassida ,qu’avia pas jamai tastada de la vida, levat un còp, qu’èra partit se minja un conilh dins lo bòsc, se pensant que lo mèstre que n’avia jà dos dins la banasta, o podia ben li’n daissar un. Un caborditge passagièr, un moment de folia que li tornèt jamai.

Subte la grand s’arrestèt de parlar e me faguèt lo poton de la nuèch…

Mas la te dirai la seguida deman que per uèi n’i a pron…

mardi 15 avril 2008

La menina disia 3


- Meme conta-me una istòria

- Non qu’es ora de durmir..

- Si; la de l’altre sèr que l’as pas acabada..

-

- ane Meme pòdi pas dormir, que i a una bèstia jos lièch…

- Non i a pas cap de bèstia… levat tu.

- Meme ai paur…

-

E aital i tornavi, ressegavi del melhor, miètja orada se calia, de cridar, de gingolar, de gular per un mal de ventre que me donada las tressusors, e la menina fenissia de plegar. Totjorn lo ventre ganhava. Que los vièlhs sabian plan que lo maquina del ventre es totjorn a mand de se desmargar. Ausissia craïnar lo somièr. Sabia que repotegava la grand. Puèi que cercava a paupas las pantoflas e prenia cap a la mèuna iscla de solitud al cap del corredor. E me butavi de l’autra costat del lièch per li far de plaça. Aital me trobavi jos la fenèstra que m’ofrissia un brave boçin de cèl.

Aital , d’una nuèch d’estiu, que me contèt una istòria, que la luna revertava un platèl d’argent.

- lo vèses ?

- que ?

- l’òme vièlh sus la Luna !

- un òme vièlh ?

- E oc, ambe son fais de gavèls sus l’esquina..

- son fais sus l’esquina ?

- gaita com’es plegat jol pes de la lenha...

- de la lènha ?

- alara lo veses ?

I vesia pas res. Sai qu’èri encara tròp espaurugat. Mas pauc a chau pauc, malgrat los uèlhs emplenats de lagremas, e en permejant, comencèri de veire d’ombras movedissas. E lo capèl. De segur d’en primièr trapèri lo capèl. Aprèp i vejèri milhor la siloèta, la bloda larja coma la dels maquinhons del mercat de Laissac. Miracle qu’en agachant prigond, en sarrant las parpèlhas vesiai plan las mostachas, la saca, la cana, los esclòps… Oc caminava l’òme vièlh sens se revirar sens que se poguèsse veire sa cara tota rufada…

- alara que lo veses ara ?

- oc mas de que fa amont ?

- l’as trapat ?

- Oc

-escota, vai te contar l’istòria del Papeta de la Luna…

-del Papeta ?

- un còp èra, aquel òme, e me mostrèt la Luna del menton, vivia sus la Tèrra. Era boscatièr. Partissia de matin de son ostal per far son mestièr tant penible. Era un brave òme trabalhador. Trabalhava del matin al sèr e s’arrestava pas que per remirar l’obra de la natura. Era maridat a la Joana de Compeyre, un vilatjòt vesin de Montjòvi que coneis pas, e li èran venguts quatre dròlles e cinq joves. Cò que fasia nòu bocas atalendas e un bresilhejadis pas possible entre las quatre parets de l’ostalon. Solide que per trapar d’argent de la noiridura calia pas caumar.

Mas aquel valent tenia sa tissa, e çò que se sona una dèca de l'esperit. Una mena d’orgulh que li venia naturalament d’una qualitat dison los uns o d’un sin dirian los autres. Crentava pas de dire qu’ aje lo temps e seria capabla de comprendre los segrèts de la nature, es a dire de Diu. Era pas missant com’ òme mas s’acaprissèt d’escotar la masca orgulhosa, sorre bessona de l’orgulhasa curiositat, que li bufèt l’idèa falorda, l’envèja de tot devinhar. Aital qu’un jorn, al bòsc, ausiguèt cantar un cocut dins una mata espèssa. Per exemple! Lo drac te lo trapèt per l’orgulh, vaiqui que se metèt dins l’idèa de lo seguir, de veire per que, aquèl aucèl trufaire, sibla pas que doas notas garrèlas, sornas e pas gaire musicalas. Per qué sibla? . Onte se vas de rescondons ? Per que construsis pas son ostal coma totes los autres? A pas lo temps? Aital milanta questions totas las mai bèstias las unas que las autras. Sens jamai trobar l'ombra de la debuta d'una mena de responsa , que paresca sensada, , entre que lo paure Joan se quilhava com'un gal per cridar son ansia...

Joan galopèt , Joan lo sèu nom vertadièr. Joanon coma li disia la sia maire, mas los autres s'espatavon de rire e l’escaisonèron lèu « Furgacèbas » que lo monde d’aquel temps sonava los òmes valents d’un biais risolièr, qualque còp crudèl.

Aquel jorn donc, lo Joan se levèt d’un còp del tronc ont s’èra sietut per dinar e cridèt coma un falord:

- e tu lo cocut finiras ben per me dire ton segrèt. E per que canta ? Paraula de Joan lo Furgon…

E escupiguèt per jurar... Mas cal pas insolentar los aubres o las flors, las bèstias tanben quand òm viu de çò que lo bòsc ofre, que la natura porje, per lo que sab remirar, niflar , alisar , paupar , e cantar subretot cantar. La natura aima d'ausir cantar un boscatièt mème se copa sens piètat, ambe la destral brancas e aubres, que sab dins la sia sapiença que l'òme dèu noirir son niu; mas la natura asira l'òme que sanha la tèrra per li panar son tresaur , e castiga lufanos que trapa com'un panaire , çò que li agrada sens jamai cantar per mercejar.

Qu'es aquela ombra que passa pels fraisses , garrics, amorièrs? Sens levar lo cap al cèl? Es lo Joan . Lo Furgairon. L'orgulhos. Mesfisém nos que va agantar l'aire , l'èrba, lo vent?

Subte sautèt dins las brugas, las falguièras, los romècs. Entrevejèt, entre las brancas bassas dels fraisses, la tofa jauna de plumas que s’èra pausada gaireben pròche, pas qu’a un centenat de mèstres. Lo seguiguèt dapasset a la debuta. L’autra fasia que de voladas de trente mèstres mas s’enauçava tre que lo Joan començava de veire milhor son uèlh en forma de bola negra. En camin perdèt son quinhon de pan. Sens i soscar se metèt de correr. Mas l’autra contunhava son biais. Pòd totjorn corre. COU COU. Dos tons. Se mesfisava de l’òme dempuèi qu’èra nascut coucou. Praquò lo coneissia plan lo Joan Furgairon. Même que l’aimava, escas un pauc, que Joan lo « Furgairon » li auria pas jamai fa de misèrias, a sa raça, que d’en prumièr avia quitat de caçar l'òme e qu’èra pas missant.Caluc. Oc . Venia fòl. Mas lo coucou qu’aimava pas sa curiositat. Los cocuts ambe los cocuts, los òmes ambe los òmes e las oèlhas e vedèls seràn plan servadas.

E puèi de que cercava apr’aici ? De tot biais lo trobaria pas jamai lo segrèt de la natura lo paure colhon.

Per aquò far, Dieu fisèt als cocuts la tòca de servar d’unes segrèts que l’òme dèu pas saupre.

Lo cocut se revirèt. Lo Joan susava coma un buou e trescolèt dins las fuèlhas. Per astre abans de l’avenc de la Mijalana, mas pas tant luènh qu’aquò. Era benastruc s' afalèt pas qu’a très mèstres d'i cabuçar. Paure diable. Bufava come un buòu. Tornèt prendre alen. E se metèt a furgar las fuèlhas per trobar lo porta moneda , que manquèt venit capbord de paupèjar mièja orada. Puèi d’un còp vejèt que lo solelh avia tornat. Se levèt com’un ressòrt e tornèt a la copa de fusta lèu, l’esperit copable, l’arma desvariada, lo còr tresvirat. En se prometènt de pus s’acapriçar aital.

Curios que l’esperit de Joan. Om auria dich qu’èra triste. Fasia bel temps per trabalhar, e l’èr èra tebès, coma lo buf d’un nen contra lo sen de la sia maire. D’aucèls se sonavan d’un boisson a l’autre. Un pluèja recenta t’avia far grèlhar de campariòls de pertot. A tres passes d’onte èra sietut i avia una padenada de cèpas. Una vertadièra capelada. Dins lo valat se vesia de pertot las flors jaunas de las giròlas. Mas i soscava pas. Non, i volia pas pensar.O podia pas. Son ansia li donèt envèja de vomir. Per qué volia sonque viure ambe son dòl? e sa question impossible? pausava de contunh coma s’un clavèl s’i ficava dins la cervèla. Se trachar dels segrets de la natura, que sentissia plan lo Joan que totis a l’entorn, òmes bestias e plantas se trufavan de son falorditge e de son orgulh sens tèrmes.

La Grand marquèt una pausa.Era bona contaire...

- mas meme al cocut, qual es lo segret ?

- es un segret se vòls, que lo ten de la Maria del Bès. Ditz que lo cocut susvèlha la color de las fuèlhas. Diu li fisèt pas qu’aquela tòca. La color de la fuèlhas subretot per tindar la davalada…

- la color de las fuèlhas ?

- e oc.

- simple es lo cocut qu’espiga lo sinhal per las sasons, subretot la davalada…

- la davalada ?

- oc, quand las fuèlhas se cubrisson de rovilh…

- e Diu…

- e Diu fiquèt dins lo cap estrèch del cocut lo ròtle de velhar a la seguida de las sasons, me diguèt la Maria. Mas solament per la color de las fuèlhas….

  • de las fuèlhas?

- alara lo cocut canta COU COU quand tot va plan ?

- benlèu... degun o sab….

Agachèri per la fenèstra. Una nivol venguda del diable envelèt l’astre blanc. Lo vièlh òme al sac de lènha desapareguèt. Me calguèt acostumar los uèlhs un momenton per lo trapar, quand la lutz tornèt…

dimanche 13 avril 2008

la menina disia 2

Coma n’avia totjorn un defòra, o même a l’estrangièr, Argeria, Maròc, se fasia un « sang d’encra » la paura menina qu’aquel lagui acabèt ambe lo vièlhum de li rosegar la santat.

D’aquel temps, un dròlle se devia de minjar. Que se minjava pas se podia dire clarament qu’èra malaut. Praquò sonavan lo mètge e lo mètge arribava, qu’es pas de creire. Me sovèni qu’un molon dels companhs mièus de classa devian engolir d’òli de fètge de merluça per se dubrir l’apetis.

I escapèri un temps... Tant que me sonèri Alan lo Tròn.

Praquò m’agradavi de venir los veire a Milhau, que fasian l’impossible per m’acontentar.

Aici a Milhau los dròlles m’avian trapat un autre escais-nom. Per totes coma lo grand èra maselièr me sonava : « la charcuta ». Mas que la « charcutalha » ièu l’aimavi pas cap. Fasiai lo malastre de la grand. Ne’n voliai pas de la salcissa, del cambadjon, del fricandèl, de la còsta de pòrc frèsca, de bòtifarra o del pè de pòrc dins la galantina enveirenta. Tot aquò me copava lo siblet de l’apetis e butava la grand de quichar sus l’òli de merluça. Que calia ben lo dubrir aquel estomac renegaire.

E totis dos de dire :

- minja per la talent que vendra. minja que grandira pas.

Alara me metiai de plorar e d’asaigar la taula mentre que la grand m’aparava :

-Aimée laissa lo estar tranquile. Que sias aisse !

E tot s’acabava del melhor per ièu que la grand me preparava de pastas o d’uous sens quitar de repotegar..

E lo grand m’aconsiderava estabosit en mormolhant un sol mot :

- diable !

Per astre i avia un fum de causas agradablas dins la jornada, ambe los dròlles de mon atge, levadas lo minjar e lo dormir.

Que per dormir calia davalar cap al pont de Cureplan. Qu’estatjavan tot d’en naut d’un imòble de quatre estage sens monta-davalador. Mas aquò rai. Per dintrar calia butar un portal pesuc que dubrissia sur un porge escur, e un escalièr esclairat son que per d’ampolas vièlhas que devian pas passar los quarantas wats. D’aqui encara èri d’anar plan, content de montar los escalièrs entre los grands. Agachavi lo pas del grand, las sias espatlas largas e escotavi son buf poderos, e lo mai leugièr de la menina, en me disent que degun, que siague lo quite diable gausaria pas jamai nos agantar dins l’escuresina.

Mas qu’un còp butada la pòrta de l’apartament èra un autre parèlh de margas. Gigant l’estage, un pauc tròp estranh, per mon gost, que tenia tot l’estage. Que tot un costat servissia per secar la charcutalha frèsca avant de l’amontairar del costat de « Montjòvi », salcissas, salcissòt, cambadjon e que sabi ièu. Ne’n avia de pertot de mangiscla penjada a las fustalha. Des pergas a perda de vista. E sus de taulas grandas de causas envelopadas de pèlhas blancas imaculadas. La mia cambra se trobava al cap d’un corredor estrèch e lo malastre venia que la lor cambra èra de l’autre man. D’un costat a l’autre i avia un espandi escur, imense, perilhos. Eri segur que la mòrt me gaitava. Un còp lo lum atudat, me disiai qu’una bestia feruna mancaria pas de ma sanhar e de me plegar dins las pelhas blancas, qualques còps cubèrtas de tacas negras, per las carns ensanhosidas, que cresiai de veire frenir o mème bolegar al ventolet, e que quitavan pas de bolegar jos las toalhas. Ièu cridavi :

- Meme daissas me lo lum…

- Bon encara un pauc…

- Non totjorn…

- Se pòd pas…

- Meme atuda pas …

Lo pepe jà roncava . Mas fasia la caça al lum, e disia que gastavem d'argent. M’era enebit d’i tocar. Que sem pas de Versailles. Se’n chautava que m’engola la bèstia negra coma un can o far

d' un òs de rit.…