vendredi 17 octobre 2008

sovenir de Wall Street



SOVENIR DE

WALL STREET

ET

CACA 40

mardi 14 octobre 2008

ombra e lum


La fenèstra dubèrta sus una nuèch d’infèrn,
D’unes còps l’ostal craicina jos las auradas.
Udolon totes los diables al vent del desespèr
De causas desconegudas traversan l' estelada ;
Lo talent es aqui , dempuèi tant de seradas
La mòrt tusta la pòrta, e pica las tempadas
Demòra l’espandi nègra, onte estajan las fadas ;
Que trapariai per astre, se n’ aviai d’abelum.
Seguissi lo camin tòrt segond mon besalum.
A se rosigar l’arma, e cordurar los uèlhs.
Quitarai pas pus de renegar al cèl.
Las mans als capfoguièrs, sebelits jos las cendres ;
Plora e sosca aquel òme, per son amiga tendra.
Qu’i daissèt pas que la sal per la set.
Baste encara un còp li alisèsse la pèl!
La solesa ? Om sab pas, çò qu’òm mira, o ausis
Om se tracha quite pas de la frescor amara
Que nos gèla lo còr dels pès dusca la cara.
A escupir sa lenga mièja viuda, a mitat
D’annadas a s’enganar dins lo sèu falorditge.
Totjorn s’acantonar ambe son capuditge
S’amudir, o bredonèjar d’incantacions…
Venir un òmenas qu'escupis d'insolençias ?
Diga me , onte n’es aquela Tèrra Blau ?
Que sa vida, renèga, quora tot se desanèt.
A caminar de longa als camins amagats.
E contunhar encara, sens sentir la frescura.
A mormolhar de longa de paraulas escuras
Alisar de sa pluma sas alas mirgalhadas
Que raje sul papèl negre de la tencha oblidada,
Entre que lo fial teunha es a mand de petar.
Que la nuèch plonda aluca d’uèlhs! e de còrs !
En pensada e encara. Per un imatge fòl ;
D'un poèta afogat per de belugas ninoias
Tal un masc se carrar de jitar sus l'espandi ,
D’unes mots oblidats qu'espèron lo reviscòl,
De son sòmi treblat, merce de volontar,
La magia d'una fuèlha, d'un missant gredon.
Se trapar sus la pèl lo resson d'un poton ;
Rajal d'éternitat dins l'escurina blanca
A las frasas bufècas d'un amor enfugit.
Que s’en va, lo poèta besson dins son oblit.
Pel vial que serpatèja, dau un aubre perdut
Al fins fons de la font , cap en re, se desliurar lo pitre.

Maff

dimanche 12 octobre 2008

A J M Le Cleziò lo prèmi Nobèl


M'agrada l'escritura de J M Le Clezio soi pas sol a l'aimar, coma o provèt una acampada a Tolosa, que nos trobèrem un crana assistencia , lo jorn ont venguèt , sinhar un libre , convidat a l'iniciativa de la libraria de las Ombres Blanches..
L'avem vist respondre , a las nòstras questions, mantuns còps nècias , ambe la mai granda sapienca que se poguèsse trobar. Me soveni d'una question pausada per un òme, que s'èra afogat , al subjèct de las colors, dins l'òbra de J M Le Clezio, e que demandèt perque lo blau avia desaparegut d'un còp, o perque èra vengut tant palle aquel blau que se vesia pas plus. Causa que ièu, legeire de còr, e non pas de rason(es a dire bestiasson) aviai pas sonque vist.
E solide que lo blau se vesia plus gaire. Susprès, e gente,o reconeguèt Le Clezio, se questionnèt el meteis , que de segur s' explicava pas aquela pèrda subta , se non que pels besonhs de l'escrich sai que , qu'avia daissat de costat, sens se mesfisar, la color normala d'un cèl d'estiu.
Per dire que l'òme refusa tot ermetisme e que demandava pas mai que d'èstre comprès.

Aqui çò que diguèt la quatrèna de cobèrta del sèu primièr roman que se sona " Lo Procès Verbal"
Aquò's pas un astre, se lo eròs d'aqueste libre pòrta lo nom estranh d'"Adam Pollo ", aquò's aici a l'encòp lo primièr e lo darrièr òme, lo que lo baujum o l'oblid, o encara la volontat escura de gausar una experiença extrèma , embarra del monde dels viudants, cambia tal un uman subrevoltat dabant qual lo monde passa de la fadaria al cachavièlh.
"Adam Pollo " fau retirada dins un ostal abandonat , sus un chèstre , luenh de la vila e de la triga absurda que s'i trama. Es un desertor? Escapat d'un asile psiquiatric? D'estranhs rapòrts , bestials e complicis, los ligan à una jovenèta, Miquèla que pareis li servir de mostraire e de replica involontaria. Mas subretot aprèp d'aver pâssat un cèrt estat d'atencion enlucernada , Adam davala dins lo monde com'un profèta . Alavètz , sa vida se tròva mèsa en rapòrt ambe la Vida meteissa , animala, materiala , desconescuda. Deven la plaja onte passa, lo can que seguis , lo rat que tua , los falbes que gaita dins un pargue zoologic, lo grand moviment eternal de las aparencias. Fabulos itinerari dins l'espandi e la simultaneitat de l'imaginacion que lo mena fatalament a èstre arrestat e jutjat pels òmes que volguèt , novèl Adam infernenc , trespassar los interdichs: serà donc falord, es a dire , clavat dins la region infinia dels miratges rigoros.
Per aquel primièr roman explosiu, d'un lirisme retengut dubrissant sus una mena d'epòpeia que reverta a l'encòp William Blake e " Les Chants de Maldoror" , J M Le Clezio se revela d'un còp un escrivan , un devinhaire extraordinaria.
J M Le Clezio nasquèt en 1940 a Niça (vila qu'asira d'a fons ) , d'un paire anglès e d'una maire françèsa. Licensiat es letras , trabalhava alara a l'universitat de Bristòl a Londre ( ara a Albuquerq als USA)
Lo " Procès Verbal " èra son primièr roman.


Cò que diguèt dins la prefacia:

Ai doas ambicions segrètas . L'una d'es d'escriure un jorn un roma, tal, que se lo eròs i morissia al darrièr capitol , o se per o melhor mascar, èra tocat per la malautia de Parkinson , que siaguèssi cargat d'un rajal d'injurias , de letras anonimas e escobilhairas.
.... Mas desespèri pas , d'afustar mai tard un roman vertadièrament real : quicòm dins la mena de l'engenh d'un Conan Doyle , que cercaria non pas , lo gost veriste del public, - dins la mena d'analisa psicologica e d'illustracion - mas que cercaria de tocar sa sentimentalitat.
....
A mon sens escriure e comunicar aquò's èstre capable de far creire que que siague a que que sia . E aquò's pas per una tiera sens fin d'indiscrecions qu'òm capita de trapar l'atencion del public.
Pus luenh : " ai la sentida de mai en mai que la realitat existis pas. " " Voldrai que mon resconte siaguesse près dins lo sens d'una ficcion totala.."
Lo roman es dexrich coma una òbra efemèra que daissara una traça efemèra ela tanben dins l'esperit del legeire...
A n'aquèta epòca J M Le Clezio, vei l'escrivan coma un "amusaire public" , e la lectors coma un public que cal amusar , coma lo plaser trapat en legissent un "roman policièr"...
Pareis que J M Le Clezio refusèt mantuns còps de dintrar disn l'academia françsa , mème se d'unes trompetan auèi que lo premi Nobèl de Le Clezio es de sagur la victòria de la francofonia.