jeudi 3 janvier 2008

Doas perlòtas de M.Lafarga



Amb' una pintradura de Fany e sus dos poèmas de M Lafarga panats al Gai Saber sens cap d'esperit de malvolença . Una poesia remirabla e plena de malanconia .

Als Boishons

Pesa sus mon còr flac
al punt de l'espotir
lo vielh teule reiral
que pauc a pauc s'aroïna.
Al pus prigond de ieu
gemèga e plora
una votz que ven de l'enfància.

Mon èime suls camins d'abséncia
landra e se pèrd
per la comba amudida
ont lo genibre crida dòl
de las garbas en crotz d'un cop èra .

Una audor del passat
per jamai avalit
coma un fumispre e fèr
me pren a la garganta.

Le temps sens remission
escafa l'òbra dels aujòls


Carta postala III puslèu una passéjada poetica a l'abroa d'un riu...L'aiga , lo solèlh e los liaçes de l'estiu....Passejada onte l'uèlh del poèta pren un fòtò de la natura , un jorn d'estiu.


A la corba del riu
Ont l'aiga se fa linda
Doàas lengas de sablina
S'abeuran a tengut.

Dins lo besal fangos
La barca presonièra
De las nautas cotèlas
Se languis al solèlh

Los aubars assedats
Se clinan sus la riba
Dinc' al verd senhadièr
Per un novèl baptisme

Espèra l'ora bruna
Lo blau bernat-pescaire
Per traucar d'un esliuç
Las flambas de l'estiu...

mardi 1 janvier 2008

l'uèlh del cat. Roqueta Max


Per escotar un pauc..........Clicar aici dessus


A mièg camin, ausiguèron lo picar, luènh, ben luènh, de las campanas. Era lo primièr de las vèspras que se finirian per la procession, la granda, la de la Fèsta Dieu. Era après que se devia faire lo cinemà. La gaug èra mai encara dins lo còr de l'enfant , que dins lo cèl linde e fonsut , que dins lèr leugièr dins las olors balancejadas per un alen tant prim que se sentissià pas ont nadavan d'aqui , d'alai , e , quand passavan , èra una delicia parièra a la de las isclas sus los tablèus grands de l'escòla . Las isclas , aquel sòmi sens fin qu'i semblava que l'anava agandir e tocar e viure. E tot de son camin de cada jorn arretrobava la gracià qu'avi totjorn conoscuda davant qu'i parlèsson qu'anavan faire lo cinemà.
Lo camin èra monta-davala . Un camin carretièr , calossut , peiros, canhotet.
Amb de matas d'èrba , au mitan , entre los rècs de las ròdas, d'espic , de frigola , de romanis , o de joncs dins los fons. La calor èra adeja grèva que se sarrava l'estiu. Emai vièlh , lo grand avia gardat d'encambadas longas. Lo manit, portat per son espèr seguissia plan . Mas del mai anava
, dau mai avia de mau a lo seguir. Tengut per la man , volia pas que siague lo dich que s'endairrarava . Dins una còsta un pauc mai esquiva , lo grand finiguèt per i faire: " Anem te fagues pas tant grèu. Volias tant i anar , e te fas ara rabalar." Sarrèt las dents , s'enretenèt sus sas cambetas . Quand davalèron siaguèt melhor. Reprenguèt alen. Avia coma un pes dins la peitrina. Mas la desirença o levava tot e s'acarnissia dins lo fer voler d'agandir lo vilatge . Aqui assetat de tot lo temps dau cinemà, se podria reprene , se pausar. E, quand tornarian , res l'empacharia pas de s'arrestar se n'avai de besonh . Lo garnd i passaria ben aquelas fantasias. E caminava.

Tant faguèt qu'au virador dau camin , jot un vièlh roire gigant cargat d'ombra e de cèl , agandiguèron au bèl veser; lo vilatge se vesia d'aici dins son plen , coma una mena de vaissèl , una arca de Noë o; pausada sus l'acrin d'una èrsa facha de vinhas e de camps qu'escalavan fins qu'au balet. Aqui la tòca , aqui l'esperava mo solelh de sos sòmis : lo deman cubèrt de rampalms. Lo vièlh lo faguèt pausar a l'ombra de l'aubras. Sus una granda lausa lo faguèt assetar :" avem de temps" i faguèt, " agachava de tornar pe
rene alen". Era vertat que bufava coma s'avia corregut una lega . Quitava pas de mirar dins sa lutz endaurada , lo vilatjon ambe sos dos cloquièrs , son amorièr grand a tocar la fònt, e las carrièras que devinhava ont passaria totara la procession , amb sos cants , e sas estaminas , d'un repausador a l'autre , ont las filhas trason au preire e au dieu una plòja de flors de ginesta.Entre los cants, la procession anava ambe un bruch de passes que recordava un pauc la plòja. Mas èra despacientat de la paur de mancar çò que lo portava . Las campanas tornamai se descadenèron e son brande dins l'èr fasian d'èrsas longas que s'esperlongavan fins qu'a l'orizont. S'enaucèt ; maugrat lo grang qu'auria melhor aimat que se pausèsse mai longtemps. E s'acaminèron dins lo davalador per prene la corcha. Dins lo bas èra pas qu'un camp de roèlas , rojas coma la sang. D'aqui , lo camin , enfin , per agandir au vlatge , se metia a escalar redde e sec. Amb de rocasses a flor de tèrra, un pauc pertot, e de recs , cavats per la plòja que calia sautar .Lo vièlh tenia l'enfant per la man e l'ajudava. Mas dau mai anava e dau mai venia pencos . Se fasia grèu. Sentiguèt que se devia arrestar encara. Mas aguèt paur que lo vièlh lo faguèsse espandir e , fin finala que, d'un biais o d'un autre l'empachèsse d'anar ont los autres totes s'atrobavan per l'esperar. Se retenguèt de se planhèr . De sa man sauva , quichava d'escondons son còr quand i picava tròp e que tròp i dolia . Las cambas i venian grèva coma plomb. Cada pas i èra una pena , un esfòrç, un fach de sa volontat. E bufava tant que podia , emai ensagèsse de se retener per pas laguiar lo vièlh. E escalavan , escalavan , ròca per ròca , pas per pas. " Auriam melhor fach de prene la sauma" faguèt lo vièlh. Mas diguèt pas que , se l'avia pas fach , èra de la paur que lo paire n'aprofitèsse per gardar lo manit al masatge. Avia del dòl una idèia fera e sens pietat. Lo vièlh se virèt cap a l'enfant . La blancor de sa cara i faguèt paur. E son alenar pressat lo laguièt mai encara. L'avia pas jamai vist aital. Un espavent lo prenguèt subran: "Mas , de qu'as? de qu'es que t'arriba ? Arresta-te." Lo manit faguè non de la tèsta , e caput alonguèt lo pas; penecosament qu'èra coma s'auçava un pes mai grèu qu'el encara . Eran jot lo balet . Agandissian a l'ombra giganta de l'amorièr. E d'un còp lo manit i prenguèt lo mal. Era au sòu, la man sola encara tenguda per la dau vièlh. Au sòu espandit, blanc coma linge , e l'alen, d'un còp s'èra arrestat. Lo vièlh cridèt :"Lo manit! lo manit! secors! secors! " mas sens esperar , que n'i avia que penjats sus balets , l'espiavan estabosits , lo prenguèt dins los braces, e per lo davalador , agandiguèt la plaça , cercant un endrech per lo pausar , en esperant - "sonatz lo mètge!" faguèt quauqu'un . Lo mandèron quèrre , que demorava pas dins aquel vilatjon.....