vendredi 25 avril 2008

quand vei l'alauseta....


"Lu!lu!lu!ti-ra-li-ra-lu!...
Qu'es aquela votz afogada
Que s'enaira cap al cèl blu,
E monta coma una fusada?

"Lu!lu!lu! ti-ra-li-ra-lu!...
Es l'alauseta, que s'agrada
D'anar presentar son salut
A l'albeta que s'es levada.

Monta, monta en tiralurant...
La vesètz plus dins l'espandida;
E dispareis, en davalant

Quans sa pregariòta es finida,
Dins lo blat , ont fa la culida
De granòtas per sos enfants.

Enric Mouly de "A ma Treson".

mercredi 23 avril 2008

la menina....6

Ièu èri crevat de jogar la talpa dins la tina, a mai d’arrencar de tranuga, me dolia l’esquina milhor qu’aprèp una bastonada. Lo grand contrarotlava lo trabalh, se clinava lo cap pel trauc en lo dedins ambe la lampa mormolhjent : omf omf va plan. Tira va plan. Ane aquò fara.

Torvavem prendre los velòs e davalavèm la còsta perilhosa. Me contèt qu’un jorn al pepin, los frens li petèron a mièja còsta e, qu’aital passèt a mai de nonante dètz al nivèl del caireforc, ambe la rota de la Dorbia, e que pel vam de la celeritat, afòrtissiá qu’arrivèt quitament a traversar lo pont de Curepla , de montar lo baloard de la bocaria dusca la plaça de la Capela, sens donar un còp de pedala. Conflava mas d’i pensar me dona encara la galinada.

La grand nos esperava que se laguiá d’aquela davalada. Tombèri coma una peira sus son cadieral. La grand m’aconsiderèt soscadissa que dormirà lèu aquèste ser. Qu’ajèri pas la fòrça de renegar. Lo grand m’aconselhèt de m’estirar los braçes e las cambas, per me descansar. « Aital faguèri tota ma vida e me servèt la santat » diguèt en braçèjant.

Ne’n podiai mai. La grand s’espantèt :

- Aimé qu’i a pas fach curar la tina au mens ?

- que non. Magina.. respondèt.

Sa teoria èra simple. A n’aquel atge lo dròlle se reconstituis a flor e a mesura que despensa sas fòrças. M’aconsiderava coma un potz inagotabla d’energia renovelabla. Ausèri pas de cridar que subte lo pepin me cluquèt de l’uèlh, en mostrant lo blanc, coma s’aviam fach mantunas guèrras amassa. Me donèt cinq sòus per ma pena. Me crompèri mon silenci. Me calèri.

La menina m’emplenèt l’escudèla. Una sopa vertadièra coma l’aimava lo pepin, es a dire que lo culhièr s’i podia plantar drèch, o demorar coma un paissèl, sens oblidar lo calòç de lard espés que li agradava mai rance e, un pauc jaune. Disiá qu’ambe la mesolha dels òsses, èra çò de melhor sus Tèrra. Ièu li daissavi lo grais. Èri un dabansièr, un pichòt occitan americanisat qu’estimava mai de bèure de lach, ambe de tartinas, nebladas d’un vèl de cacaò. Entre nos, i aviá l’opausicion fondamentala de la question de gost. La menina quitèt jamai de voler m’atalentat de carnsalada, en s’ajudant de l’òli de merluça. E jamai m’i faguèri, levat aprèp l’armada, mas qu’èra tròp tard per gostar, tot çò que tant de monde venia crompar de luènh, a la bocaria del mèu grand…

Aquel jorn, tot juste se podiá me rabalar per m’anar jaire. Mas sarrèri las dents com’un òme que voliái la seguida de l’istòria. La menina cansada bufèt que, lo dròlle èra caput com’un muòl, mas tardèt pas per dire la fin. Lo pepin roncava. Ela me mostrèt l’astre d’argent. Lo mirèri un temps. E tornamai, lo devinhèri lo vièlh. Nen portava un fais de gavels ! Lo vesiái de galis. Teniá un nas ponchut, de mostachas e d’ussas tarriblas. Me velhava. Revertava un pauc lo grand quand se trufava de ièu.

Alara lo Joan s’acapriçèt de trobar lo Segret del can. Tornèt de matin al pregond de la bauma al ras de l’avenc de la Mijalana. L’autre lo daissèt dintrar sens jaupar ni agantar, ni caissèjar, ni udolar, ni gafar. Mas sens li ofrir l’espitalitat, un quite sièti, un pauc d’aiga, un sinhe amistos. Joan portava un sacon ambe de mangiscla, de saucissa, de carn grassa. Plegat dins una toalha blanca, un demai de pascada oblidada d’un temps dins la solharda. D’òsses tanben, mai que mai d’òsses. Lo can l’espiguèt desplegar la pèlha en rafinhant las pòts, en reversinant las bregas. Fasiá lo morre. e ben te fas pas cagar, de noiriduras gastadas… Joan repoteguèt que non, qu’èra de mangiscla de rei pels cans, que lo sèu Dicon n’avia pas tant, qu’avia pas trobar quicòm mai que, se ne voliá pas l’engolir, la tornariái prendre… que sa Joana èra pas fòla, e que los sèus enfants o manjarian. L’autre lo copèt còp sèc. « O cala-te, bramaire. Cala-te que n’i a pron de vosautres los òmes, vergonha de la natura! Tant que Joan gausèt pas sonque d’artèlhar. Escota prepara-te. Pren de vestits per te cambiar, mas pas tròp, e ton drèlh subretot, cal pas tròp se cargar, que sabi pas l’astre de las rescontras. Se vòls minjar aquò, ara vai-i. Que de tot biais, en mostrant los òsses pèl sòl, ton minjar val pas res. La rota es longa. Mas dabant de se n’anar, te cal saber una causa, que benlèu deuràs renonciar a ton falorditge. Mas m’estonariái, escota-plan, que sem pas segur de tornar. En segond te cal jurar sus la tèsta dels enfants que jamai, non jamai ne’n parlaràs a degun. Comprès. Se per astre tornem un jorn. Alara d’abans de partir a la ventura, sus aquel camin que me’n sobeni pas gaire, al mitan de tant de perilhs, t’aconsèlhi, te daissi lo temps de pensar. Non cala-te e escota dusca’l cap. Respond pas encara. Te daissi doas oras per tornar abraçar la familha que sai que tornaràs pas veire. Que se vei al tos uèlhs alandats de folia, que sias pas sensat e que seguis que ton idèa de capbord. Joan sortiguèt de recuolon, a regret. Pòsca, auria donat la responsa sul pic.

lundi 21 avril 2008

la menina 5


- o Meme contunha encara…

- non cal clavar las parpèlhas mon bon. Bona nuèch fanton.

Me pleguèt dins la flaçada. La Luna revertava un trauc de lutz. Vejèri la vòlta celestiala ela tanben traucada de pertot. Ambe sos millions de lunets. li fasian coma una tela mirgalhada. Lo vent del mièjorn alisava doçament la cima de las teuladas milhautencas. Coma Joan Furgairòt me demandèri, ont anavan las millions de bèstias que se vesian de jorn…

Un momenton encara sosquèri e d’un còp cabuçèri dins lo sòm.

Me despertèri tard. Sautèri del lièch qu’èra enauçat d’un bon mèstre. Que me calia prendre mon escorsa per i montar lo sèr e permejar per debalar. Me sovèni dels ressons de las veituras, los klaxons que tindavan, los vonvonèjaments sords dels moturs. Subte me sentiguèri sol al mitan de las pelhas blancas, que frenissavan dins lo ventolet. Dintrèri dins la cosina. Sus la taula la grand avia pausat lo bòl, doas trencas del cantèl. Ambe lo burre e la lach tot prèp dins la cassairòla sul gas. Amb un mot escriu d’una man un pauc tremolanta. Fais atencion. Per la fenètra gaitèt lo cèl blau. Solide que los amics èran ja davalats dusca a riva de Tarn. La Graufesenca. Que cercavam de tròçes de terralhas dels temps romans. N’aviam jà trobat un molon. Sens saupre de que ne far. Subte l’odor de ventrèsca e de saucissa me malcorèt de dejunar. Me vestiguèri lèu. La cambra e tot l’apartement m’espaurugavan.

Dins los escalièrs crosèri una femna jova que manquèri de butar ambe sa saca plena de pervisions. Me cridèt que los dròlles tenian pas cap d’educacion. Que ne’n parlariá a la grand tre que possible. L’escotèri pas. Ieu traçèri cap a la bocaria.

Lo grand que me vejèt arribar desalenat en risent del cunh de luèlh, me faguèt una grimaça trufarèla :

- aqui lo valent que ven se metre a l’ajuda del trabalh acabat. Qun coratje !

La menina se clinèt de darrièr l’aiguièra prigonda onte èra de lavar de tudèls per la saucissa per me dire :

- as minjat ? As trobat lo lach e lo pan e lo burre ?…

- omf

- as minjat de segur ?

- omf

- mas aquela puta de dròlle me fara venir cabra. Ta promèti que vai minjar même se dèu t’engolar coma una auca, ambe l’embucador. Me calèri.La grand s’acapricava. Lo grand clinava los uèlhs coma un chòt çò que li donava l’èr falord. M’escacalèri. Lo pepe romeguèt de son èr falç :

- aqui que se ris ambe son rire de trompeta….

Totjorn me diguèt aital que lo mèu rire lo preniá d’a rebors, li reversina la pèl, li fasia far de cachavièlhas tant èra ponchut, desagradable e cascalejaire, que revertava un cridal d’agassa, un còps lo d’un grapaud, d’un corbatas, d’un ases, penecos per tot dire. Tant musicaire qu’un ventre atalentat e tindaira coma l’udolament d’un voldras quand cerca lo còrse poirid d’una oèlha per s’assadolar. Li respondèri qu’el se risia coma un acordeon tampat. Amb lo pepin sabiai jamai consi m’aimava, o se li pesavi de tròp. Era un òme amoros e força atencionat ambe la menina.

Quand sortiguèri al solèlh sus la plaça de la Capèla rescontrèri pas degus. Fasia bèl temps que los amics furgavan los còdols pèls trapar de cluquets e las tarralhas de dornas fabricadas a La Graufasenca.

Lo pepin trabalhava una traça de vinha sus un penjal de la Punta d’Agach. I aviá doas terrassas, e un maset pron grand per recapta lo truèlh, la tina, las barricas, los semals, descas, faudals, davantals, sulfatosas blavas de sulfat de coire, bigòs, palas, forcas, rotlèus de fial d’aram, tenalhas, fin finala totes los aplèches del vinhairon. L’ostalon teniá dos nivèls, ambe una granda parabanda e, un escalièr de peiras sècas que menava jos una trèlha, a la dintrada de la cava, que servava la frèscor, même entre lo temps de la calorassa. Sus aquela tèrra aspra e pelada, grèlhavan sens que se pòsca asaigar, tres ectaras de vinha que donavan pas gaire mai que dètz ectos, de que juntar d’una annada sus l’autra, e encara d’un vin pissatos que subrepassava quite pas los uèch grads, mas que fasiá lo plaser del grand e, que lo menèt dapasset dusca l’abroa de quatre vingt ans. Qu’èra sa consomacion personala e degun li volguèt pas jamai panar. El lo trobava sens egal. Per astre, sus aquèsta tèrra malaisida, rocassuda venian plan los amètlièrs, los cerièrs, los perseguièrs, los pomièrs, los perièrs, sens comptar groselhièrs, cassièrs e amorièrs. D’unas annadas capitaviam fòrça pels fruches. Me sovèni de la vendemia, e d’un molon d’amètlas sus ponde. De ventradas de « rire », de persègas tant gostosas, coma lo gost n’en tornèt pas de la vida. Lo pepin tenia de vièlhas oires e barricas que donavan al vin un reire gost de mosit.

Aquesta vesprada me prenguèt amb el, que me servava un trabalh d’especialiste de curaire. Qu’èri pron pichon per passar pel trauc de la tina per la netejar. O fasia ambe l’ajuda d’una palha de fer, d’aiga e d’òli de coide. Me velhava entre que tressusavi, en agachant lo calhèl tremolant que temonhava la preséncia d’oxigène. Disiá :

- Mesfisa te, colhonèt, que se la flamba s’atuda, qu’o voldra dire la mòrt.

Ièu me’n sentissia la pèl de galina. Risia de boca defòra e d’un còp tapava lo bosc de la tina en disent :

- alara duganèl, sias encara viu ? E la flamba, la vei ? Bon oblides pas que la grand t’espèra per minjar la sopa. Que me molinara se t’escagassa quicòm ?

E ièu que me laguiava lo ser escotar la seguida del vièlh òme, sus la Luna…

Alara fasiái fissa. Al cap d’una orada, ne’n sortissiai desalenat e completament pintat per las vapors d’alcòl. Que caliá permejar de plan netejar tot lo dedins mas subretot dusc’ a la marca de l’an passat, qu’i aja pas lo pus mendre boçin de moisit.

Mas per ieu èra tot vistable que la tina aviá fa son temps

- as plan netejat…. dusca la marca fanton ?

- Oc…