jeudi 6 novembre 2008

Occitania a pe



Qu'auèi , nosautres , òmes aluserpits , sem anats far la caminada de : Occitania a pè.
Mas que degun nos vejèt pas. Que sem passats coma las ombras ,  al prigond de la caforna de Platon.
Per que Dius Perque ?
O savi pas.
Sem partits a uèch oras e per un crana esfòrç, entre que  los maures e la mar montèron dusc'al pòrt...
Mas èra pas Envalira. NON èra Bossòst.
Normalament los Italians de la Valoià devian partir de Sant Biat. A uèch oras.
Nosautres dapassèt , entre totes los imèilhs , devian èstre quatre , veire cinq. Dins la pichona veitura , mas que dos faltèron, puèi tres , que nos trobèrem pas que  dos, per portar lo drapèu , que nos veire marchar ambe un tal coratge , los mens caparuts reprenian de coratge . L'onda s'ufla dejos, e d'un comun esfòrç los maures, e la mar, montan dusca al pòrt..
Levats que nosautres degun nos vegèron pas , e que nosautres vegèrem degun. 
Los maures e la mar montavan dusc'al pòrt, e nos cavalàvem .
Rodrigue n'a de còr? Puta a quatre passes d'aici zo te fariai veire!
Ambe Miquel caminavam. 
Que nos diguèrem, d'un moment,  que s'èran pas davant , alara èran darrièr. 
Nos endralhèron dins un pichòt caminòl, que riveja Garona. Davalerèm de Bossòst dusca Les,  en pus bas, fòrça bas qu'aquò. Esperèrem un quart d'ora, coma de perdigalhs, sus un camp de milh.
Puèi, tornamai, nos  amontairèrem,  coma de calucs, per ensatjar de los trapar, los marchaïres italians, que caminavan de contunh, coma de calucs , d'ombras, de fadas, de bufs de ventolet sus los penjals, un ser d'estiu.   Aital faguèrem, un vai e ven, de tretze quilometres,en doas oras un quart. E Miquel caminava ambe la crotz occitana, sus la bandièra, entre que ièu, tirava la lenga . Sus la rota, de l'autra man de Garona , d'autòs passavan de longa, per anar crompar de ricard. D'unas frenavan, a la vista d'un drapèl roge, color de revolucion.
E nosautres, macarel, que chucava pas que d'aiga. E ièu, que lo pompilh drèch, se tòrcissia,  de dolor, tala unas mecanicas, al long d'un camin polid, mas penecos, me disiai que m'èri enganat de jornada.
Puèi vejèrem tornamai los fuòcs de Bossòst. Un Albigès nos diguèt  que, las avia pas vistes, encara,  los caminaires italians. 
Diaussis ; miladius e malastre de  Dius, d'ont èran?
Alara, alara, que n'èrem arenduts al darrièr badal, causiguèrem un còp de mai de dabalar , a Sant Biat . Era com'un darrièr crid avant la mòrt.  ( avètz vist la rima dabalat e sant Biat) Una secretaria estabosida , vist qu'èra a quicom pròcha, l'ora de pausar los aplèches, nos diguèt que los Italians èran partits, dempuèi uèch oras del matin. 
Mas mila Dius, ont èran passats. Era pas Dius possible. Que nos diguèrem  que de non!
Alara, en bandant çò que nos demorava de fòrça, tornèrem a Bossòst.
I eran totes , contents coma de reis? Risolejavan totes entre elses. E paurets, nos trovèrem tant contents de los trobar, que sauprèrem pas tròp de que dire. Gaireben uros de recaptar,  coma s'aviam perdut los papèls , la carta bancala, qu'ambe Miquel, aquò's aital que  partiguèrem uros  a Tolosa dins la nuèch ploviosa ,  tot en cantant un cantic. 
Era set òras  quand tornèri a l'ostal , amai content coma galina ambe un banèl.  
 

Aucun commentaire: