mardi 13 novembre 2007

Lo paradis de Max Roqueta

Quand foguèt son temps, aguèt la guèrra aquela de Siria. Ne parlava pas gaire. Semblava qu'aimèsse pas. Lo calia daissar venir
E escotar . Coma acomencèt , lo mètge s'en sovenia pas . Co que demorava èra qu'èra anat a Jerusalèm. Un païs que sembla lo nòstre , de garrics, de gravasses , d'aledas , de restingles , d'ermasses . "Ieu tanben ai trepilhat l'Ort dels Olius ." L'autre èra tibat. Ne voliai saupre mai. Coma èra Jerusalem ? Coma èra l'Ort dels Olius? E cò qu'avia vist encara . S'aquò li avia fach quicòm . Mas se calèt . Era coma aquel que sap una font sot la ròca d'una tèrra esterla . E qu'ausa pas picar lo ròc de paur de l'asclar e que la font se pèrde per sempre mai. Se calèt. L'autre auria près la masqueta . Son rire de can. Tibat, mesfisos , mespresos . Un emplastre de messorgas sus aquela vertat , aquela escura esmoguda , benlèu , resconduda, prigonda , qu'endevinha sens i poder traire la man. O! èra pas de fe que s'entrevava. Puslèu d'una sentida frairala. Per un qu'èra verai. Fraire en qualques biais dels autres. Dels vencuts , dels paures , dels esclaus, dels sens-ges, dels desbrembats. Felen d'aqueles qu'en Egipte , trissavan de palha , dins la rabia e la fam, per los teulats del Faraon.
Li bastavan de capitar que dins sa carn e son èime, l'autre èra pas passat aqui sens se mainar de saupre e de se recordar que lo pas nus d'un {ome un pauquet paurièr per son astrada , avia rebalat e sagnat dins la grava d'un oliveta.

Aucun commentaire: