mardi 30 septembre 2008

viuda


Aqueste matin a l'abroa deGarona, se vesia clar , que revertava gaire mai que lo rajal d'un ribatèl, a mand de se perdre entre los còdols. Ambe qualques traucs salvators, onte se preissavan lo pòble del flum.
S'i vesia un milierat de peis que cubrissian de negre, lo fonds naut. Sarrats los uns contre los autres , coma las bestias espaurugadas, que vei son espandi demesir . Un pescaire auria pogut ne'n trapat un comol , ambe la culhèra , o ambe lo fialat ambe la quitia linha, que capite d'envejar lo cluquet al mitan de la tropelada.
Mantuns còps d'unes peisses traucavan la susfacia per becar un insecta, sens que se posca veire de qué . Puntejava just un liaçonèl blanc que fusava amont e tremolava una segonda la susfacia, lo temps qu'òc faria lo rebat d'un miralh al solèlh .
Jamai ne'n vejèri tant de miralhets esclairar Garona .
Ela que raja e amaga dins son còrs los tresaurs de vida que son pas de creire.
De que noirir totes los atalentats del ròdol, baste que los òmes d'apraici sachan aparar la puretat renadiva de l''aiga , per que se posca gaitar encara los cabòts, a boldre, e tot lo peissum, que nos'n en parlavan de longa los aujòls.

Aucun commentaire: