lundi 19 mai 2008

doas femnas 2.. En 1968


Joana portava un rauba de lin, un chic transparenta, lèugièrament blasada, coma s 'avia pas aguda lo temps d'i passar un còp de fèr, mas se portava coma aquò, èra volgut , tal lo riban dins los pialses que li donava encara mai l'èr d'una comunianta. Li sarrava las ancas una cencha gròssa ame una bocla de coire en forma de còr. Portava d'espardèlhas finas que mostravan d' onglas pinturluradas de roge sang. Quand alenava, gaitavi son pitre se soslevar, e los popèlhs puntar lor quite bec de colomba blanca. Lo cap me dolia. Joana me convidèt:

-Alan t'agradarias d'anar a la fèsta de Palavas?

-Oc mas que vòls, qu'ai pas de veitura....

-Te'n faguès pas que i a la d'un amic mèu...


Mas subte fronzèt l'arc negre de sas ussas polidonèlas:

-Mas sai que sias cansat pel viatge benlèu...?


-Mas que non , m'agrada mai que mai d'i anar... sabès

Joana me trapèt per la marga de la camisa . Me pensèri que tardaria pas de veire l'usura del còl de decelar l'estat de la mia paura vestidura. Mas Non. Faguèt mina de me levar una posca e m'alisèt al plèc del braç... Plantèt sos uèlhs vèrds de Santa dins los mèus uèlhons vergonhos. Sentiguèri la tressusor me prendre las tempas. Bredonejèri quicòm tal un gorbat enraumat . Ela se revirèt d'un còp en fasent tindar la cadeneta d'aur del ponhal e la tièra de perlas finas de coralh blanc e roge .

- vendrem te cercar a las noù se vòls ...?

- va plan de segur, i pòds comptar ... Merce ... Totara ... Sias brava ...

Alicia m'espiava entre que li parlavi. Per Alicia , Joana èra lo milhor partit. Que disia qu'un dròlle come ièu, jove d'aquel atge pòd pas se tener de far d'asenadas, e qu'es quite pas capable de causir çò que li va milhor...Brèu un garçon de mon atge es tojorn a mand de s'enganar , e pesa pas gaire davant un parèlh....... d'uèlhs... vèrds. Per resumir qu'un jove es pas mèstre de sa coa

Tenia rason Alicia. Revertavi l'ase de Bartissòl , esclau d'un margue qu'avia pas cap d'aplèch e qu'èra lo mèstre de mos passes, mas las aimavan totas doas Odile e Joana. Mas aquò Alicia o podia pas acapialar, creire, comprendre, admetre, ausir, suportar.

Aprèp lo despartin, partiguèri ame l'oncle dins las vinhas per sulfatar. M'avian trobat un capèl de palha traucat del pepin, per m'aparar de la calorassa e del rajals del solhèl. Mas me semblèt lèu que la lenga se podia pas desempegar del palais. Cada doas rengadas me trapavi lo termò d'aigo colorada jauna a la posca de còcò...Sabètz la que se crompava en tuba de veire un còp èra. Ne'n podiai mai, un còp m'acuòlèri coma se la ganara passada ne finissia pas de produsir son vertolhon. Aquò durèt doas oras tant trabalhèssem . Quand sortiguèrem de la vinha èra vengut un mena d'espaurugal blau de sulfat de coire , que fasia rire mai que las agaças...

Tornèri a l'ostal . Alicia s'esclafèt:

-e ben pauret te pòd anar lavar lo morre... E lo vestit ... T'es vist?

Eri tant crevat que me pareguèt impossible de me lavar la cara , e de retrobar la « santa » Joana. N'auria plorar de rabia , de me veire tant cansat. I avia pas qu'una ambulancia per me menar a Palavas. Mas Alicia l'ausiguèt pas aital. Vai te lavar per començar diguèt d'un ton sèc.. Aprèp trobaràs sus la cadièra de la cambra de bragas, un vestit , e una camisa del tèu oncle. Me diras se van..

Trapèri donc l'escalièr cap a la sala de banhs. Que comprenia un lavabò blanc e un ferrat per se carrejar l'aiga. Per astre i fasia frèsc. Aprèp qualquas pausas arrivèri de me decapar la couana, mas per las mans pòd corre...passatz Simòna , que lo blau èra dintrat dins las linhas teunhas de la pèl . Dins la cambra m'esperavan lo pantalon e la camisa blanca. Dins lo miralh me trobèt un aire de Ramuntchò: Ramuntchò aquò's lo rei de la montanha. E ben eran pas deman la vèlha, que quitaran de m'escaisonar gavatchon.... Davalèri tornamai a la cosina ont m'esperava Alicia. Que s'esclafèt tornamai. Sarrèri las pòts. M'avia fissada. Se se trufava , alara de que ne seria ame la Joana.

-un pauc cortèt lo pantalon ... Que sias mai que ton oncle... Mas per dansar aquò fara non?

Me faguèt paur . Venia de dire dansar . Benlèu que volia dire pagar la dintrada veire doas o tres çò qu'èra pas amaginable del punt de vist del porta moneda qu'èra vuèje, amai dansar ame los espaurugals , o podia , o melhor tot sol , mas pas ame ela, una filha tant polida, e li esclafar las onglas rojas tant polidonèls. Mas que m'avia près de dire oc? Totjorn far lo florit ame ton marga d'asa roinat abant d'èstre tombat ric. Qun ridicul! Quna pietat! Consi podria m'aimar? D'argent ne'n avia pas la maire e me disia de longa : « veiras qu'un jorn me mercejèras , auras après l'estalviar ».

Subte tot me venguèt falord. Ièu èri prèste de sortir ame una filha remirabla que m'alisava de sos uèlhs vèrds miraclos, sens poder sonque i pagar un còp, paure diable que sabia pas sonque onte me li tirar la coa....

Vergonhos èri. Alara començèri de far maquina en re; istèri :

-Sabes pas Alicia?

-Pas encara...

-E ben me sentissi pas d'ataca ... Sabi pas mas lo cap me vira un pauc...

-Oc vòls un cachèt d'asprina ?

-Crèsi pas...Que seria saique pus rasonabla de me jaire pro lèu , que se vòls anar ame l'oncle , l'ajudar pe' l'òrt deman... Un pauc tirat pels pialses me diguèri sul pic...

-L'ajudar? Te trufas non? A pas besonh de tu l'oncle. Per un còp que ven...

-Que veses soi pas de reste valent aquesta vesprada...

-Ten, cala-te; senon te faras trapar... I a pensat a Joana que vendra te cervar totara , vòls que li dise que sias jagut , a uèch oras , coma las galinas...

-E non...

-Alara...

Eri a mand de tombar de lagrèmas...


Bon, cala-te e trapa; que l'oncle me diguèt de te donar la pèça ...

E Alicia m'alisèt dins la pòcha de la camisa una bilheta polida blava de cinquanta.

Diable que la vida virava bèla d'un còp. Sul pic tota la cansièra envolada. Trapèri Alicia per la cencha per la far virar. Me cridèt de la pausar sul pic , mas se vesia que l'aimava lo nebot. Revertavi pas pus un espaurugal.

Al cap de la carriera granda se trovaba lo cafè del comerci. Tre las cinq oras s'emplenia de monde , a las siès vonvonèja polidament, a set oras èra un bornhon.

I dintrèri a set e de mièja. Lo nivèl sonora èra pas de creire. D'òmes gulavan coma d'ase per trapa una serviciala . Totas galopavan de tot costat per atudar lo fuòc que corre dins las venas cada ser , a la meteissa ora e que buta totis de s'atropelar per s'engolar un detsenat de 'jaunes ' . Era impossible de se sarrar del bar. Mas vejèri Maria la sòrre d'Alicia que m'abraçèt per dessus lo plan asaigat de glaçons en tren de fondre . Era èla qu'oficiava. Me parèt sul pic una « momia » qu'es un anis nen. N'i ajèt mantunas autras. Vergonha. Plovian las momias. L'Egipt èra voida. Totas èran vengudas aici a las fèstas de las momias. Las rengadas de veires pichons emplenats a la volada, sens que degun coneisson pas pus lo sèu. Maria me sorisia e me parlava sens que s'ausiguèsse ren. « alara ..ias ...guts per ...ant de emps » « ....per...ssion de tres jo..s ». Nos sorisiam sens ausir la responsa. Me parlèt encara. Comprenguèri que me demandava s'avia jà rescontrada Joana. Sentiguèt la bola se formar al còl: ... que totas sabian alara. Totes m'espigavan. Se vesiam tan qu'aquò, qu'èri badaluc dabant la popèia dels uèlhs vèrds...

A las nòu oras, lo sarrabastal atenjèt son pic jornalièr, de Uèch o Nòu sus l'escala de Richter-Ricardò. D'unes parlavan même de dètz sus l'escala de Beaufòrt-Cristal, per d'autres encara s'agissian pas que d'un terratremol ordinaria , un nivèl normal Pastaga-Absintis que fasia recuòlar las parets e petar las cordas vocalas. M'èri acantonat amb l'oncle que parlava de caça , de cans , de la despareisson de la sauvatgina.

Eri pas acostumat de beure. Sabiai perfachament que chucavi per me donar de vam. Me sentissiai pas de mal d'oc far. Sentissiai pas mai lo mal de ventre de la vesprada.

L'oncle me toquèt l'espatla. Me desempeguèri del canton de l'abeurador ont rajava la sorga inagotabla de l'anis, lo rei sens partage de l'Occitania , a l'ora de l'aperitiu, lo diable emperador que rosiga lo fètge e trauca l'estomac... L'oncle marchava dabant coma se ren non èra. Ièu seguissia zigazaguant. Me soveni dels pepins sietuts dins l'escurina qu'alenavan lo frèch en parlant sonque Oc. L'oncle lor diguèt un mot sul temps : « deman aurèm la plèja? » ... « Se dis ... se dis... »

Levèri lo cap. Era la luna novèla. La luna dels campairòls. Fintèri un moment l'ombra sus la terrassa. La d' Odile que gaitava lo passatge del monde , benlèu ièu. L'oncle la visquèt tanben. Li demandèt se lo mari èra a l'ostal. Odila diguèt de oc. Sus l'autra terrassa Alicia cridèt que lo sopar èra prèst. « Juste una minuta i respondèt ». Montèrem l'escalièr redde e parlèt ame lo marit per lo convidar a la caçar , luenh d'aici, a la montanha, qu'avia crompar los drèches de caçar per un bon prètz.Me virèri que sentissia pesar l'agach d'Odile . Me soriguèt . Semblava una star dins una rauba blanca, mai que corta, espatlas e braçes nuds... Me freguèt que nifle l' olor plonda de sa pèl.

M'enlucernava.

Partiguèrem.

En davalant l'oncle me bufèt que l'òme èra triste que la sia femna volia divorçiar d'el.

Alicia nos esperava. Se vesia qu'asirava l'Odile.

- « De que fasias acò de l' « autra » ? »

Rondinèt un pauc puèi nos serviguèt la sopa.

Aucun commentaire: